Comença el seu itinerari literari i artístic molt aviat, impulsant diversos projectes multidisciplinaris, entre els quals destaquen la revista Tarotdequinze (1972-75) i, amb Jaume Creus (1975), la col·lecció “Cristalls”, que dirigí fins el 1978 i on publicà amb aquest el seu primer títol, La poesia, és a dir la follia (1975). Posteriorment, amb el mateix esperit avantguardista fundà les revistes Èczema (1978-84), Àrtics (1985-90) i Cave Canis (1995-99). Influït sobretot per J.V. Foix, Josep Palau i Fabre, Joan Vinyoli i Joan Brossa, és autor dels reculls poètics Sempre som afany (1979), Correspondències com conspiracions (1980), Biathànatos, o L’elogi del suïcidi (1982), Groc el ventríloc, o La indigestió de la veu (1984), que, juntament amb altres poemes, recollí i revisà al volum Massa fosca (1979-2004) (2004), Santa follia de ser càntic (2005) i Radicals lliures (2017).

En el camp de l’assaig i la crítica, ha publicat, amb J.M. Sala-Valldaura, els estudis i antologies Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-78) (1980) i Mig segle de poesia catalana. Del Maig del 68 al 2018 (2018), i amb Julià Guillamon La revolta poètica, 1964-1982 (2012). Aplegà els seus textos sobre art i literatura, i autobiogràfics, al volum Tràfic d’idees (1985), que convertí en sèrie assagística dins la qual han aparegut, posteriorment, L’escriptura sense llançadora (1997), La desconeguda (1997), La dificultat (1999), Desglossari d’un avantguardista (2000), Els germans. Retrats d’artistes (2002), La consola de Cadaqués. Somnis d’un fill putatiu de Miró i Dalí (2004), Un sereno en el cementiri de l’art (2011) i Un traficant d’idees a les fronteres de l’art (2013).

Dins la seva obra, també són nombrosos els treballs multidisciplinaris amb artistes plàstics i altres escriptors, i les col·laboracions en llibres de bibliòfil: Bola nocturna (poema aerostàtic) (1980, amb Perejaume), Àfrica (1989, amb Josep Uclés i Carles Hac Mor), L’art pot morir. Homenatge a Joan Miró (1993, amb Joan Brosssa, Josep Guinovart, Antoni Llena, Perejaume, Albert Ràfols-Casamada i Zush), Incendis (1999, amb Frederic Amat), Déu, ciència i llibertat (2006, amb Joan Fontcuberta), Miró i els poetes catalans (2016), Barcelona: la ciutat dibuixada (2017, amb Gerard Rosés) i per_Cromwell (2018, amb fotografies de Per Cromwell). També ha traduït obres de Beckett, Mishima, Jouvé, Novarina, Sautreau, Dupin i altres.

El 1990 fundà KRTU (Cultura, Recerca, Tecnologia Universal), centre adscrit a la Generalitat de Catalunya del qual fou inspirador i director i des d’on impulsà projectes multidisciplinaris de renovació cultural. Absorbit el 2009 pel Centre d’Art Santa Mònica, del qual Altaió en fou director des d’aquest any fins al 2013, ha dirigit exposicions sobre escriptors (Josep Pla 1997; Joan Perucho, 1998; Josep Palau i Fabre, 2000; Joan Brossa, 2001; el vessant literari de Salvador Dalí, 2004; Joan Salvat-Papasseit, 2010) i ha estat comissari de l’Any Miró (1993), que li valgué el Premi de Projecció Internacional Ciutat de Barcelona, i de l’Any Pla (1997), i coordinador institucional de l’Any Gaudí (2002) i de l’Any Dalí (2004).

Membre de patronats de fundacions diverses, entre els quals el de la Fundació Joan Brossa, que presideix, ha estat assessor cultural de diverses institucions, com el Fonds Regional d’Art Contemporain Languedoc-Roussillon, el FRAC Midi-Pyrénees, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació “la Caixa”, entre d’altres, i forma part del consell editorial de diverses col·leccions i de revistes. Ha protagonitzat els films Història de la meva mort (2012, d’Albert Serra) i Gli indesiderati d’Europa (2013, de Fabrizio Ferraro), i ha actuat en La mort de Louis XIV de Serra (2016). L’any 2020 rebé el premi Carles Rahola de periodisme per l’article “40 anys. Una tarda de diumenge amb la Mercè del Mini Print Internacional de Cadaqués”, publicat a la revista digital El Temps de les Arts.