Quan el romànic esdevé una mirada moderna

Marc Aleu — Sense títol
Oli sobre tela; 92,5 × 74 cm; 1950; Museu de Valls
Marc Aleu és un dels pintors més desconeguts de l’avantguarda pictòrica de postguerra. Malgrat haver passat a la història com un dels membres del grup Taüll, del qual fou
un dels instigadors, han sobreviscut ben poques obres del seu període de plenitud pictòrica, el qual es donà entre la seva primera exposició individual (1947) i la darrera a la
Sala Gaspar (1960). El quadre escollit és un dels primers que es conserven de l’artista, coetani al que presentà en el marc del segon Saló d’Octubre (Composició, 1949). En totes dues obres, el pintor palesa la personalitat expressiva que caracteritzà el seu estil d’inici, a mig camí entre la figuració primitiva i el nou onirisme d’avantguarda. Si bé en la pintura dels Salons d’Octubre Aleu es mostrava proper a un primitivisme d’arrel més picassiana —les màscares africanes, la traçada marcada i contundent—, en la pintura del 1950 es mostra, en canvi, més afí a l’arcaisme medieval mediterrani i evoca les formes del romànic; una mirada que estava en consonància amb la nova figuració ingenuista i atàvica dels pintors Joan Brotat o Josep Guinovart.
L’ascendent romànic es reivindicà com a referència troncal en una generació mancada de referents històrics i amb fam d’identitat, expressió i transcendència. Tanmateix,
en aquesta obra, per configurar l’escena marinera, Aleu opta per un romànic més íntim i auster —menys majestuós—, com el propi dels capitells dels claustres medievals
catalans. En són prova els recursos iconogràfics utilitzats, com el pescador, les petxines, els peixos o la gavina caçadora, traçats d’una manera alhora ingènua i directa, amb poques incisions. A l’escena també emergeix un ull ultramundà sobre una de les roques que sobresurten del mar, indiciari no només de l’interès de l’artista per l’obra
de Joan Miró o Joan Ponç, sinó també de la nova mirada primitiva que s’estava promovent a la Península contemporàniament a través de l’Escola d’Altamira. L’escena marinera sembla com encantada; un món flotant, en suspensió, propi de la mirada onírica devers el món, en què tots els detalls i minúcies tenen trobada en l’obra i vetllen pel ritme
màgic i harmònic entre els mons vegetal, animal i còsmic. — Albert Mercadé —




