El nu que anticipa l’escultura de Maillol

El nu que anticipa l'escultura de Maillol

Aristides Maillol — L’onada

 

Oli sobre tela; 95,8 x ×88,2 cm; 1896; Musée des Beaux-Arts de la Ville de Paris 

 

Enmig de les onades, Ondina I, un dels pocs nus que fins aleshores havia fet Gauguin, fou una de les obres que Maillol va poder veure el 1889 a l’exposició del Café Volpini i sabem que li va servir d’inspiració per a realitzar aquesta pintura.

La composició de Maillol i la de Gauguin segueixen un esquema espacial horitzontal i el moviment de les onades deriva d’un patró d’espirals decoratives procedent directament de l’art japonès, concretament de les estampes d’Hokusai i d’Hiroshige, segons un tractament decoratiu del nu i de la naturalesa. Les corbes de les ones i de l’escuma formen un marc a través del qual emergeix la banyista que omple tot l’espai de la pintura. La banyista no es redueix a la nuesa d’un cos sense roba, sinó que evoca una dona molt sensual que, juntament amb l’element marí, esdevé una imatge al·legòrica de la naturalesa.

El tema de “la dona de l’onada” o “la banyista” serà present en l’obra de Maillol durant la dècada dels anys noranta i el treballarà de manera simultània en diferents camps artístics. El trobem als gravats al boix Banyista en el mar (1895), que precedeix la nostra pintura, i a L’onada (1895-1898), i també en un dibuix, igualment homònim, fet amb
llapis vermell, L’onada (1898), sobre el mateix motiu. També prendrà forma en un baix relleu de bronze, Dona asseguda o L’onada, del 1896. Uns quants anys més tard serà el tema del dibuix preparatori de la tapisseria La banyista o L’onada (1899), inspirat en la seva dona Clotilde, on la figura del nu, cada vegada més compacta, omple el centre del gran tapís de llana brodat datat vers el 1902. Les formes del cos de la banyista i les onades constitueixen un tot clarament visible en la pintura, en els gravats i en el dibuix.

Aquesta obra és l’inici d’una reflexió i d’una praxi que té com a centre d’interès la figura del nu femení i les seves formes, procés que el portarà fins a la realització de l’escultura Mediterrània l’any 1905.

Al capdavall, L’onada esdevé un precedent de les grans escultures de nus femenins a les quals Maillol dedicarà els primers anys del segle xx, per la seva relació del cos amb
l’espai, per la claredat dels seus contorns i la plenitud de les seves formes. — Ester Barón —

 
Text elaborat a partir de l’article d’Ester Barón publicat a «Pintura catalana. El Modernisme«, d’Enciclopèdia Art. © Imatge [Aristide Maillol, VEGAP, Barcelona / RMN – Grand Palais / Agence Bulloz].

Satie, el bohemi que Rusiñol admirava

Satie, el bohemi que Rusiñol admirava

Santiago Rusiñol 

 

Oli sobre tela; 84 x 67 cm; Biblioteca de Catalunya / Arxiu Joan Maragall, Barcelona 

 

La pintura montmartroise de Rusiñol només s’entén amb una certa profunditat des del concepte de la vida que aleshores amarava el pensament de l’artista. Rusiñol, que al setembre del 1889 havia desertat públicament de la seva vida burgesa a Barcelona per anar a viure al seu aire a París, a Montmartre concretament, estava enderiat a viure en la pròpia carn les experiències més variades, sovint lligades als aspectes més típics de la vida bohèmia. Rusiñol mai no va ser un bohemi més que de façana; sempre va fruir del suport econòmic sòlid del negoci familiar, però això no li impedia d’adoptar mimèticament moltes actituds externes i maneres de pensar pròpies dels bohemis més recalcitrants. Per a ell, l’artista bohemi era l’ideal de santedat que suscitava la més gran admiració, i el bohemi més bohemi, el de més qualitat artística i humana que Rusiñol trobà a Montmartre, era sens dubte el jove músic Erik Satie.

Utrillo va presentar a Rusiñol i a Casas aquell noi extravagant, que coneixia de Le Chat Noir. Explicava Utrillo en la seva Història del Cau Ferrat: “Quan Rusiñol es trobà amb aquell minyó xafallós, somrient, de cabells rossos i llargs i bigoti i pera d’esmolet guapet, quan el veié vestit tot de pana cafè amb llet i amb un barret de copa d’ales planes, es digué: «Ja en tinc un!».” Els catalans convidaren Satie al sopar de Nadal del 1890 al seu apartament del Moulin de la Galette i allà el jove músic es va posar a l’harmònium i va extreure d’aquell instrument una música deliqüescent, delicada, estranya, que no semblava d’aquest món, i els nostres amics quedaren embadalits. Des d’aleshores Erik Satie va ser considerat com un amic i un referent del grup perquè, a més de ser un artista, era un bohemi de veritat, marginat i obligat a viure exclusivament del seu enginy. Ramon Casas li féu un retrat de cos, actualment a la Northwestern University Library, i Rusiñol, dos: aquest que comentem i un altre en què Satie apareix de perfil tocant l’harmònium a l’interior del pis del Moulin de la Galette (col·lecció particular de Barcelona).

En el quadre que comentem, Rusiñol ens presenta Satie entotsolat en la seva cofurna, com a artista bohemi que es debat entre els seus somnis i la seva misèria. Fou presentat
a París, al Salon des Indépendents, el 1891, amb el títol Un ami, i al novembre del mateix any a la Sala Parés de Barcelona amb el títol Un bohemi. L’autor el va regalar personalment al poeta Joan Maragall. — Josep de C. Laplana —

 
Text elaborat a partir de l’article de Josep de C. Laplana publicat a «Pintura catalana. El Modernisme«, d’Enciclopèdia Art. © Imatge [Biblioteca de Catalunya, Barcelona]

Quan el romànic esdevé una mirada moderna 

Quan el romànic esdevé una mirada moderna

Marc Aleu — Sense títol

 

Oli sobre tela; 92,5 × 74 cm; 1950; Museu de Valls

 

Marc Aleu és un dels pintors més desconeguts de l’avantguarda pictòrica de postguerra. Malgrat haver passat a la història com un dels membres del grup Taüll, del qual fou
un dels instigadors, han sobreviscut ben poques obres del seu període de plenitud pictòrica, el qual es donà entre la seva primera exposició individual (1947) i la darrera a la
Sala Gaspar (1960). El quadre escollit és un dels primers que es conserven de l’artista, coetani al que presentà en el marc del segon Saló d’Octubre (Composició, 1949). En totes dues obres, el pintor palesa la personalitat expressiva que caracteritzà el seu estil d’inici, a mig camí entre la figuració primitiva i el nou onirisme d’avantguarda. Si bé en la pintura dels Salons d’Octubre Aleu es mostrava proper a un primitivisme d’arrel més picassiana —les màscares africanes, la traçada marcada i contundent—, en la pintura del 1950 es mostra, en canvi, més afí a l’arcaisme medieval mediterrani i evoca les formes del romànic; una mirada que estava en consonància amb la nova figuració ingenuista i atàvica dels pintors Joan Brotat o Josep Guinovart.

 

L’ascendent romànic es reivindicà com a referència troncal en una generació mancada de referents històrics i amb fam d’identitat, expressió i transcendència. Tanmateix,
en aquesta obra, per configurar l’escena marinera, Aleu opta per un romànic més íntim i auster —menys majestuós—, com el propi dels capitells dels claustres medievals
catalans. En són prova els recursos iconogràfics utilitzats, com el pescador, les petxines, els peixos o la gavina caçadora, traçats d’una manera alhora ingènua i directa, amb poques incisions. A l’escena també emergeix un ull ultramundà sobre una de les roques que sobresurten del mar, indiciari no només de l’interès de l’artista per l’obra
de Joan Miró o Joan Ponç, sinó també de la nova mirada primitiva que s’estava promovent a la Península contemporàniament a través de l’Escola d’Altamira. L’escena marinera sembla com encantada; un món flotant, en suspensió, propi de la mirada onírica devers el món, en què tots els detalls i minúcies tenen trobada en l’obra i vetllen pel ritme
màgic i harmònic entre els mons vegetal, animal i còsmic. — Albert Mercadé —

 
Article d’Albert Mercadé publicat a Pintura catalana. Segones avantguardes, d’Enciclopèdia Art.

El misteri del gest

El misteri del gest

Rafael Sala — Tórtola Valencia i el corb

 

Oli sobre tela; 84 x 86,7 cm; Biblioteca Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú)

 

Rafael Sala és un personatge més avantguardista que la seva pròpia obra, si es pot escriure així. El 1914 passà mig any a Florència amb el seu amic Enric C. Ricart i entrà en un contacte intens amb el grup futurista que hi residia; inspirat en la revista italiana Lacerba, quan tornà a la seva Vilanova natal a causa de la Primera Guerra Mundial va fundar la revista Themis; formà part de l’Agrupació Courbet al costat de Ricart i Miró, entre d’altres, i a finals del 1919 viatjà a Nova York, on feu carrera com a artista. Un personatge fascinant amb una obra pictòrica molt sòlida per bé que no massa compromesa amb la tria arriscada estèticament parlant que havien fet alguns dels seus coetanis i amics. O potser, simplement, no tan compromesa com els seus contactes i la seva vida cultural agitada podien fer pensar.

 

Algunes de les obres de joventut de Sala mostren la influència del paisatgisme de Sunyer, per qui sentia una simpatia especial. I, a partir de Sunyer, és visible el pes de Cézanne en el tractament de les natures mortes i dels paisatges de costa. Més arriscades són algunes de les seves obres dels anys de la guerra, on retrata personatges en uns fons neutres i on la pintura, és a dir, el llenguatge, s’imposa a la temàtica del quadre. Aquest és el cas del retrat de Carmen Tórtola Valencia, una ballarina molt popular a Catalunya durant els anys de la Primera Guerra Mundial.

 

Sala coneixia personalment Tórtola Valencia i el quadre va ser pintat, molt probablement, amb motiu d’una representació que la dansarina va fer a Vilanova, potser per iniciativa del mateix pintor, a primers d’octubre del 1915. Ell mateix havia publicat en la revista Themis (20 de setembre de 1915) un article en què deia: “Anem a aplaudir-la, i aixís rendirem tribut a una de les formes més excelses de l’art: la dansa, que encarna el sentiment popular i també la glorificació de la delicadesa del gest en «l’etern femení».”

 

L’obra és la immortalització en un sol instant del misteri o enigma que Tórtola Valencia despertava entre els espectadors quan pujava dalt l’escenari. Aquest enigma es
representa a través del tractament gairebé ideogràfic del gest de la ballarina, vista de perfil i amb el corb a la mà, i, com a bon pintor que era, Sala fa servir els colors per aconseguir aquesta magnificació del gest: el negre del corb i del cap de la ballarina, d’una banda, i el matís del vermell del bec del corb i, també, del braçalet i l’arracada del personatge central, de l’altra. — Joan M. Minguet —

 

Article de Joan M. Minguet publicat a Pintura catalana. Les avantguardes., d’Enciclopèdia Art. 

Jaume Plensa presenta al Liceu el llibre d’artista «Plensa·Macbeth·Verdi»

Jaume Plensa presenta al Liceu el llibre d'artista "Plensa·Macbeth·Verdi"

El Saló dels Miralls va acollir una conversa de l’artista amb Víctor Garcia de Gomar i Joan Ricart sobre l’edició d’Enciclopèdia Art que recull el procés creatiu del Macbeth estrenat al teatre el 2023.

 

El Gran Teatre del Liceu va acollir el dilluns 26 d’octubre la presentació de Plensa·Macbeth·Verdi, el llibre d’artista publicat per Enciclopèdia Art que reuneix les creacions de Jaume Plensa durant la preparació de l’òpera Macbeth de Giuseppe Verdi, basada en la tragèdia de William Shakespeare.

 

L’acte, celebrat al Saló dels Miralls, va comptar amb la participació de Jaume Plensa, Víctor Garcia de Gomar, director artístic del Gran Teatre del Liceu, i Joan Ricart, director editorial d’Enciclopèdia Art. La trobada va permetre recuperar l’experiència escènica de l’artista i conèixer com aquell treball es va traslladar a una edició de bibliòfil.

 

Del procés creatiu a les pàgines del llibre

 

El febrer de 2023, Plensa va estrenar al Liceu la seva proposta de Macbeth, de la qual va assumir la direcció d’escena, l’escenografia i el vestuari. El projecte va reunir dues obres de referència per a Plensa —la tragèdia de Shakespeare i l’òpera de Verdi— amb alguns dels elements més recognoscibles del seu univers visual.

 

Plensa·Macbeth·Verdi permet acostar-se a la gestació d’aquella proposta. El primer volum reprodueix a mida original 51 dibuixos amb ceres, llapis i guaix. Creats durant la pandèmia del 2020, mostren les primeres idees amb què Plensa va començar a imaginar el muntatge.

 

El segon volum recull el relat de l’òpera amb les il·lustracions digitals que l’artista va utilitzar com a guió visual per explicar el projecte a l’equip. El conjunt ofereix, així, una mirada al treball previ a la representació i a l’evolució de les idees fins a arribar a l’escenari.

 

Una edició per llegir, desplegar i compondre

 

Els dos volums s’acompanyen de 18 siluetes metàl·liques que reprodueixen elements del món escultòric i escènic de Plensa. Aquestes peces permeten crear composicions pròpies i explorar les relacions entre les figures i l’espai.

 

Presentada en un estoig metàl·lic, l’obra incorpora textos en català, castellà anglès. Se n’han fet dues edicions limitades i numerades: una de luxe, de 999 exemplars, i una de col·leccionista, de 99 exemplars, signada i numerada a mà per l’artista.

 

Vídeo complet de l’acte

Només les víctimes

Només les víctimes

Marc Aleu — Els vençuts

 

Oli sobre tela; 193 x 160 cm; MNAC

 

Entre el magicisme daualsetià del seu inici i la formulació d’un surrealisme orgànic inspirat pel cap de Creus, se situa el període de plenitud expressiva de Marc Aleu, a la segona meitat de la dècada de 1950. Aleu apareix en la famosa fotografia de Francesc Català Roca que, l’any 1955, certificava el naixement de l’efimeríssim grup Taüll. Sota l’absis de Sant Climent de Taüll posen, amb ell, Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Josep Tharrats, Jordi Mercadé, Jaume Muxart i Josep Guinovart. És amb aquests tres darrers amb qui Aleu podia tenir més afinitats en aquell moment per la voluntat de formular una pintura de dimensió social, associada a un cert realisme social no anecdòtic, sinó simbòlic, amb preferència per l’evocació de mons rurals. En aquest sentit, Aleu comparteix certa influència de l’Escuela de Vallecas (vegeu
la roda i la forca al costat dret del quadre), especialment de Benjamín Palencia, un pintor molt apreciat a Espanya per aquells que reivindicaven un retorn a la modernitat.

 

Però el referent més clar d’Aleu és el Picasso de la postguerra, especialment el més social i crític, en l’època de la seva aproximació al Partit Comunista. Hi ha un eco evident de Massacre a Corea, del 1951. De Picasso podrien venir la rotunditat volumètrica de les formes, la seva compressió en un espai limitat que genera una inquietud angoixant, la resolució de les figures en grisalla, l’èmfasi en la tensió expressiva dels braços i les mans i la manera d’unir rostres, galta amb galta, en un intent desesperat de consol.

 

A diferència de Massacre a Corea, en La guerra o Els vençuts no apareixen els botxins. L’obra se centra en les víctimes. Aleu vol donar a la seva obra un alè profundament humanista, que manifesta la tragèdia i la grandesa de la condició humana. És un art ambiciós en la seva dimensió filosòfica i física. En aquesta pintura hi ha una clara vocació mural, que, evidentment, no es va poder desenvolupar per unes intencions polítiques incompatibles amb el franquisme. D’altra banda, malgrat exposar el 1960 a la Sala Gaspar, la galeria més important del moment, la proposta estètica d’Aleu es va veure marginada enfront d’altres vies de la modernitat: la de la pintura abstracta primer i la de l’art pop després. En la seva fracassada opció artística, Aleu deixa obres d’un alè noble i d’una energia que fa paleses les inquietuds de la generació de postguerra que d’altres intentaren oblidar. — Àlex Mitrani —

Una mirada que va més enllà del color

Una mirada que va més enllà del color

La morfinòmana; Hermen Anglada-Camarasa

 

Oli sobre fusta; 33 × 40 cm; 1902; Col·lecció particular

 

Tot i que a Anglada-Camarasa, en la seva pintura, li interessaven sempre molt més els valors formals que no pas els argumentals, i d’això en feia quasi un dogma, en obres
com La morfinòmana, pintada en la seva llarga època de París, les connotacions de fons no deixen de tenir-hi un pes important. L’artista no sols hi juga amb el color, la llum i
l’ambient, tractats amb un concepte extremament postimpressionista, sinó que també li interessa recollir aquell grau de transgressió que li dóna el món de la droga, que no serà la primera vegada que ell evocarà explícitament en el títol que donà al quadre.

 

La mirada verda, intensíssima, de la figura protagonista de la pintura, que es clava inquisitivament en l’espectador i contrasta amb la negror de la seva indumentària, resulta, doncs, un element maligne que el torba amb molta més força que la que tindria tota sola l’evident modernitat artística extrema que informa l’obra. Així, a aquell pintor que presumptament només es movia per impulsos plàstics, li descobrim aquí uns interessos psicològics ben potents.

 

Aquesta obra, que s’exposà a l’Eduard Schulte Kunstsalon de Berlín el 1902, i més tard a la Sezessió de Viena el 1904, passà a una col·lecció alemanya i molt més tard –als anys cinquanta si no abans– a una col·lecció de Buenos Aires, ciutat on s’exposà el 1955, a la gran antològica que li fou dedicada allà aleshores. La crítica alemanya, sota el prejudici del passaport del pintor, tot i reconèixer-hi la innegable influència francesa, hi volia veure espanyolitat i un ressò goyesc. Aquesta difusió mundial de l’obra la va fer coneguda i reproduïda arreu aviat, però al mateix temps va contribuir a fer-la materialment inaccessible fins que no fou subhastada al Sotheby’s de Londres el 1999.
— Francesc Fontbona —

 

Nous paisatges, nous referents

Nous paisatges, nous referents

Rafael Barrades — Vell català

 

Oli sobre tela; 86 × 80 cm; 1914; Museo Nacional de Artes Visuales, Montevideo

 

L’agost del 1913, Rafael Barradas abandona l’Uruguai, on havia nascut, i viatja a Europa fent escales a Gènova, Milà, París i, finalment, Barcelona. Deixa enrere l’inquiet i actiu panorama cultural de Montevideo i una producció pròpia no gaire abundant, però molt recognoscible, d’olis, aquarel les i, sobretot, il·lustracions per a la premsa. És possible que les hostilitats prebèl·liques que es vivien a Europa influïssin en la decisió de viatjar cap a Barcelona, on arribà el març o l’abril del 1914 per quedar-s’hi, potser, fins a finals d’any. Al mes de juny —aquesta dada sí que és precisa— comença a col·laborar en la revista humorística L’Esquella de la Torratxa, per a la qual fa una sèrie de caricatures i dibuixos satírics.


El quadre Vell català s’ha de situar en aquest moment de la vida de Barradas: si no el va pintar en la primera etapa a Barcelona, és possible que el pintés anant cap a Madrid,
travessant Catalunya, per arribar finalment a Saragossa, on s’establí després de caure malalt durant el viatge. Aquests anys (1914-15), Barradas pinta personatges quotidians,
dones i homes de la ciutat i dels pobles. S’interessa pels temes socials, pels ambients suburbials i per la gent que hi viu. El seu estil encara té trets de les seves obres uruguaianes, de pintures com Els immigrants (1912), amb predomini de línies i superfícies planes de color a partir d’ocres i grisos. Les influències dels artistes postmodernistes —de Nonell, sobretot—, que ja coneixia o que va veure a Barcelona, semblen manifestes.


En l’obra Vell català destaca la composició amb el vell amb barretina en primer pla, observant l’espectador, i el camí —per on circula un carro i passegen els veïns— dibuixat
en diagonal, que dona al quadre sensació d’espai. Irrompen també els edificis, les arquitectures, bàsiques i costumistes en aquest cas, que tant interessaren a Barradas en obres posteriors.


Se sap que aquest oli va participar en la col·lectiva Exposición Regional de Arte, organitzada per la revista Paraninfo (per a la qual Barradas treballà com a director artístic) i celebrada l’octubre del 1915 al Casino Mercantil de Saragossa, juntament amb set obres més, entre les quals hi havia Carreteres catalanes, pintada en el mateix període. — Ainize González —