Antoni Tàpies i Puig va néixer a Barcelona el 13 de desembre de 1923 i morí a la mateixa ciutat el 6 de febrer de 2012.

Després d’una greu malaltia, durant la qual ja feu algun dibuix (1940-42), cursà estudis de dret (1943-46). Passà fugaçment per l’acadèmia de dibuix de Nolasc Valls. El 1948 fou cofundador de Dau al Set, on col·laborà. Exposà als primers Salons d’Octubre, participà en una exposició renovadora de Cobalto 49 i al VII Salón de los Once, de Madrid (1949). Feu la seva primera exposició individual a les Galeries Laietanes i, becat per l’Institut Francès, anà a París (1950), des d’on aconseguí d’exposar al concurs internacional Carnegie de Pittsburgh. Fou seleccionat per a ésser un dels representants d’Espanya a la Biennal de Venècia, on després participà reiteradament, i exposà de nou a les Laietanes (1952).

El 1953 exposà a Chicago i a Madrid; fou l’any en què la marxant Martha Jackson s’interessà per ell i li encarregà una exposició a la seva galeria de Nova York, per tal de promoure’l l’any següent per diverses ciutats nord-americanes, i organitzar des d’aleshores les seves exposicions als EUA. Aquest any guanyà el primer premi del Saló del Jazz de Barcelona i començà a tractar Michel Tapié, amic de M.Jackson i assessor de la galeria Stadler, de París, on exposà el 1956 i on des d’aleshores ho feu freqüentment. El 1955 fou premiat a la III Bienal Hispanoamericana a Barcelona, i havia exposat a Estocolm, amb Tharrats, presentat per Dalí. El 1958 tingué sala especial a la Biennal de Venècia i guanyà el primer premi Carnegie. Feu moltes exposicions a Barcelona —a la Sala Gaspar— i arreu: Nova York, Washington, París, Berna, Munic, Bilbao, Buenos Aires, Hannover, Caracas, Zuric, Roma, Sankt Gallen (on deixà obres murals), Colònia, Kassel, Londres, Madrid, Canes, etc.), i rebé premis a Tòquio (de gravat el 1960), Nova York (un dels Guggenheim, 1964) i Menton (1966).

L’any 1967 entrà en l’òrbita del marxant Aimé Maeght i exposà de nou a París (1973, Museé d’Art Moderne), Nova York (1975) i a la Fondation Maeght de Sant Pau de Vença (1976, mostra que passà després a Barcelona). En aquest període guanyà el premi Rubens (1971) i assajà d’expressar-se amb tècniques noves, com el tapís —amb Josep Royo— entre el 1969 i el 1973.

Partí d’un figurativisme surrealista, sovint amb influències de Miró i Klee, que domina l’època Dau al Set. La Capsa de cordills (1946) o els insòlits Collage i Pintura exhibits al I Saló d’Octubre són encara provatures aïllades enmig d’una tònica màgica que va del realisme minuciós de Nimfes, driades, harpies (1950, col·lecció Cendrós) o dels retrats que voregen l’academicisme (Josep Gudiol, Antoni Puigvert, Pere Mir i Martorell, etc.) fins a l’abstracció onírica del Verd sobre marró fosc a les superfícies rebregades, sovint solcades per incisions que recorden els graffiti de carrer: és el moment de la Pintura (1955, Madrid, Museo de Arte Contemporáneo), que escandalitzà en ésser exposada a la Bienal Hispanoamericana. Són obres que valoren una estètica de la lletgesa i que el situen entre els principals informalistes. Emprà procediments mixts de tota mena (sorra, roba, palla), intensificà els collages i el gust per la matèria abundosa, que sovint arriba a autèntics baixos relleus.

Feu també escenografia per a Or i sal (1961), de Joan Brossa, amic i en certa forma mestre seu, amb qui ha col·laborà en llibres com El pa a la barca (1963), Novel·la (1965), Fregoli (1969), Nocturn matinal (1970), Poems from the Catalan (1973) o U no és ningú (1979). Col·laborà també en el llibre de J.V. Foix L’estació (1985). La seva activitat com a il·lustrador de texts literaris donà lloc a una considerable producció d’obra gràfica i de llibres de bibliòfil. Els anys setanta representaren una continuïtat de la seva obra, on la innovació principal foren les sovintejades referències polítiques, sovint expressades amb paraules escrites damunt el suport. Així, la reiterada representació de les quatre barres i les freqüents preses de posició públiques en la línia de l’oposició al règim franquista l’ajudaren a reforçar una imatge d’artista compromès. Igualment, la seva producció cartellística anà en ocasions associada a iniciatives de caire cívic o reivindicatiu. Si bé el primer cartell que realitzà data del 1960, en produí continuadament i regular a partir del 1968. L’any 1984 foren aplegats en una exposició.

Durant els anys setanta realitzà les primeres peces de caràcter escultòric, les quals derivaven dels assemblatges precedents. Tanmateix, la utilització de la terra cuita, a partir del 1981, li permeté de desenvolupar un concepte escultòric més personal. El 1987 presentà les primeres escultures fetes en bronze. L’Homenatge a Picasso (Barcelona, 1983) constitueix una realització de caràcter monumental, anàleg al del mosaic ceràmic per a la plaça de Catalunya de Sant Boi de Llobregat (1983).

Foren constants les exposicions personals i de caràcter antològic o retrospectiu (Tòquio, 1976; Nova York, 1977; Roma, 1980; Amsterdam, 1980; Madrid, 1980; Venècia, 1982; Milà, 1985; Viena, 1986; Brussel·les, 1986; Nova York, 2005). Entre els premis i reconeixements sobresurten l’ingrés a les acadèmies de belles arts de Berlín, Viena i Estocolm; el premi Ciutat de Barcelona, 1979 i 1999; el doctorat pel Royal College of Art, de Londres, 1981; el premi Wolf, 1982; el premi Rembrandt, 1983; la medalla d’or de la Generalitat, 1983; el gran premi de pintura de França, 1984; el doctorat honoris causa per les Universitats de Barcelona i de les Balears, 1988; el premi Príncipe de Asturias de les arts (1990), el Praemium Imperiale de la Japan Art Association (1990), la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1992), el Premi Nacional de Cultura (1995) i el premi Lissone (2005). Fou membre honorari de la Künstlerhaus de Viena (1988), de la Royal Academy of Arts de Londres (1992) i de l’American Academy of Art and Sciences de Cambrigde (1992), i el 2006 rebé la insígnia de comanador de la Legió d’Honor francesa per la seva trajectòria artística. L’any 2010 el rei Joan Carles I l’investí amb el títol de Marquès de Tàpies.

El 1990 fou inaugurada, a Barcelona, la seu de la Fundació Antoni Tàpies, dedicada a l’estudi de l’art contemporani.