Només les víctimes

Marc Aleu — Els vençuts

Oli sobre tela; 193 x 160 cm; MNAC

Entre el magicisme daualsetià del seu inici i la formulació d’un surrealisme orgànic inspirat pel cap de Creus, se situa el període de plenitud expressiva de Marc Aleu, a la segona meitat de la dècada de 1950. Aleu apareix en la famosa fotografia de Francesc Català Roca que, l’any 1955, certificava el naixement de l’efimeríssim grup Taüll. Sota l’absis de Sant Climent de Taüll posen, amb ell, Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Josep Tharrats, Jordi Mercadé, Jaume Muxart i Josep Guinovart. És amb aquests tres darrers amb qui Aleu podia tenir més afinitats en aquell moment per la voluntat de formular una pintura de dimensió social, associada a un cert realisme social no anecdòtic, sinó simbòlic, amb preferència per l’evocació de mons rurals. En aquest sentit, Aleu comparteix certa influència de l’Escuela de Vallecas (vegeu
la roda i la forca al costat dret del quadre), especialment de Benjamín Palencia, un pintor molt apreciat a Espanya per aquells que reivindicaven un retorn a la modernitat.

Però el referent més clar d’Aleu és el Picasso de la postguerra, especialment el més social i crític, en l’època de la seva aproximació al Partit Comunista. Hi ha un eco evident de Massacre a Corea, del 1951. De Picasso podrien venir la rotunditat volumètrica de les formes, la seva compressió en un espai limitat que genera una inquietud angoixant, la resolució de les figures en grisalla, l’èmfasi en la tensió expressiva dels braços i les mans i la manera d’unir rostres, galta amb galta, en un intent desesperat de consol.

A diferència de Massacre a Corea, en La guerra o Els vençuts no apareixen els botxins. L’obra se centra en les víctimes. Aleu vol donar a la seva obra un alè profundament humanista, que manifesta la tragèdia i la grandesa de la condició humana. És un art ambiciós en la seva dimensió filosòfica i física. En aquesta pintura hi ha una clara vocació mural, que, evidentment, no es va poder desenvolupar per unes intencions polítiques incompatibles amb el franquisme. D’altra banda, malgrat exposar el 1960 a la Sala Gaspar, la galeria més important del moment, la proposta estètica d’Aleu es va veure marginada enfront d’altres vies de la modernitat: la de la pintura abstracta primer i la de l’art pop després. En la seva fracassada opció artística, Aleu deixa obres d’un alè noble i d’una energia que fa paleses les inquietuds de la generació de postguerra que d’altres intentaren oblidar. — Àlex Mitrani —

Una mirada que va més enllà del color

La morfinòmana; Hermen Anglada-Camarasa

Oli sobre fusta; 33 × 40 cm; 1902; Col·lecció particular

Tot i que a Anglada-Camarasa, en la seva pintura, li interessaven sempre molt més els valors formals que no pas els argumentals, i d’això en feia quasi un dogma, en obres
com La morfinòmana, pintada en la seva llarga època de París, les connotacions de fons no deixen de tenir-hi un pes important. L’artista no sols hi juga amb el color, la llum i
l’ambient, tractats amb un concepte extremament postimpressionista, sinó que també li interessa recollir aquell grau de transgressió que li dóna el món de la droga, que no serà la primera vegada que ell evocarà explícitament en el títol que donà al quadre.

La mirada verda, intensíssima, de la figura protagonista de la pintura, que es clava inquisitivament en l’espectador i contrasta amb la negror de la seva indumentària, resulta, doncs, un element maligne que el torba amb molta més força que la que tindria tota sola l’evident modernitat artística extrema que informa l’obra. Així, a aquell pintor que presumptament només es movia per impulsos plàstics, li descobrim aquí uns interessos psicològics ben potents.

Aquesta obra, que s’exposà a l’Eduard Schulte Kunstsalon de Berlín el 1902, i més tard a la Sezessió de Viena el 1904, passà a una col·lecció alemanya i molt més tard –als anys cinquanta si no abans– a una col·lecció de Buenos Aires, ciutat on s’exposà el 1955, a la gran antològica que li fou dedicada allà aleshores. La crítica alemanya, sota el prejudici del passaport del pintor, tot i reconèixer-hi la innegable influència francesa, hi volia veure espanyolitat i un ressò goyesc. Aquesta difusió mundial de l’obra la va fer coneguda i reproduïda arreu aviat, però al mateix temps va contribuir a fer-la materialment inaccessible fins que no fou subhastada al Sotheby’s de Londres el 1999.
— Francesc Fontbona —

Macbeth, resum poètic de la vida

Diuen que Shakespeare va escriure Macbeth a primers del segle xvii i que l’abril del 1610 es presentà al teatre The Globe de Londres. Dos-cents anys més tard, Giuseppe Verdi pren aquest text de Shakespeare per fer-ne una òpera que s’estrenarà el març del 1847 al Teatro della Pergola de Florència.

Quina extraordinària fusió de música i paraules!

Encara que Verdi va tornar a Shakespeare altres cops, amb les òperes Otel·lo i Falstaff, per a mi Macbeth és la més perfecta i emotiva de totes tres. La que millor representa l’ésser humà amb totes les seves complexitats.

Quantes vegades la vida ens ha fet interpretar el rol d’un o altre dels personatges que omplen l’obra! Com si fos un gran teatre, la realitat quotidiana ens va fent passar de Macbeth a Duncano, de Lady Macbeth a Banco, de Macduff a les bruixes… D’una en una o totes alhora, el nostre cor s’omple amb l’esperit de les seves veus, de les seves paraules, de la seva música. Macbeth és el resum poètic de la vida. El perfum sonor de la nostra vida.

Jaume Plensa, pròleg de l’obra

Plensa·Macbeth·Verdi, publicada per Enciclopèdia Art

Nous paisatges, nous referents

Rafael Barrades — Vell català

Oli sobre tela; 86 × 80 cm; 1914; Museo Nacional de Artes Visuales, Montevideo

L’agost del 1913, Rafael Barradas abandona l’Uruguai, on havia nascut, i viatja a Europa fent escales a Gènova, Milà, París i, finalment, Barcelona. Deixa enrere l’inquiet i actiu panorama cultural de Montevideo i una producció pròpia no gaire abundant, però molt recognoscible, d’olis, aquarel les i, sobretot, il·lustracions per a la premsa. És possible que les hostilitats prebèl·liques que es vivien a Europa influïssin en la decisió de viatjar cap a Barcelona, on arribà el març o l’abril del 1914 per quedar-s’hi, potser, fins a finals d’any. Al mes de juny —aquesta dada sí que és precisa— comença a col·laborar en la revista humorística L’Esquella de la Torratxa, per a la qual fa una sèrie de caricatures i dibuixos satírics.

El quadre Vell català s’ha de situar en aquest moment de la vida de Barradas: si no el va pintar en la primera etapa a Barcelona, és possible que el pintés anant cap a Madrid,
travessant Catalunya, per arribar finalment a Saragossa, on s’establí després de caure malalt durant el viatge. Aquests anys (1914-15), Barradas pinta personatges quotidians,
dones i homes de la ciutat i dels pobles. S’interessa pels temes socials, pels ambients suburbials i per la gent que hi viu. El seu estil encara té trets de les seves obres uruguaianes, de pintures com Els immigrants (1912), amb predomini de línies i superfícies planes de color a partir d’ocres i grisos. Les influències dels artistes postmodernistes —de Nonell, sobretot—, que ja coneixia o que va veure a Barcelona, semblen manifestes.

En l’obra Vell català destaca la composició amb el vell amb barretina en primer pla, observant l’espectador, i el camí —per on circula un carro i passegen els veïns— dibuixat
en diagonal, que dona al quadre sensació d’espai. Irrompen també els edificis, les arquitectures, bàsiques i costumistes en aquest cas, que tant interessaren a Barradas en obres posteriors.

Se sap que aquest oli va participar en la col·lectiva Exposición Regional de Arte, organitzada per la revista Paraninfo (per a la qual Barradas treballà com a director artístic) i celebrada l’octubre del 1915 al Casino Mercantil de Saragossa, juntament amb set obres més, entre les quals hi havia Carreteres catalanes, pintada en el mateix període. — Ainize González —

ENTRADES EXHAURIDES – Presentació de Plensa · Macbeth · Verdi al Saló dels Miralls del Gran Teatre del Liceu, el 26 d’octubre a les 18h

ENTRADES EXHAURIDES! Presentació de Plensa · Macbeth · Verdi al Gran Teatre del Liceu

Dilluns, 26 d’octubre de 2026 · 18.00 h
Saló dels Miralls · Gran Teatre del Liceu, Barcelona

Enciclopèdia Art es complau a convidar-vos a la presentació de Plensa · Macbeth · Verdi, una edició d’artista excepcional que reuneix l’univers creatiu de Jaume Plensa, la tragèdia de William Shakespeare i l’òpera de Giuseppe Verdi.

L’acte comptarà amb la participació de:

Jaume Plensa, artista
Víctor Garcia de Gomar, director artístic del Gran Teatre del Liceu
Joan Ricart, director editorial d’Enciclopèdia Art

En acabar la presentació, s’oferirà un refrigeri al Saló dels Miralls.

Les places de per l’esdeveniment estan esgotades.

Pots inscriure’t i deixar les teves dades per a la llista d’espera i si hi ha cancel·lacions us informarem.

Moltes gràcies.

Les places de per l’esdeveniment estan esgotades.

Pots inscriure’t i deixar les teves dades per a la llista d’espera i si hi ha cancel·lacions us informarem.

Moltes gràcies.

Només les víctimes