Per primera vegada en gran format, les obres més importants d’un dels moments més rics de la pintura catalana: el Modernisme.

L’anhel de modernitat a l’europea era sentit pel món cultural català des dels anys vuitanta del segle XIX, i es va fer evident quan uns pocs arquitectes –Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner, etc.– van començar a construir en uns paràmetres radicalment nous.

Un anhel de modernitat de magnitud semblant es va donar en la pintura, de manera estable entre nosaltres al voltant del 1890. Tot i això, ja trobem indicis escadussers de novetat radical en algunes obres primerenques de Ramon Casas, on es veuen traces inequívoques de l’impressionisme –aleshores l’estil pictòric considerat més modern en l’àmbit mundial.

Però ja abans que Casas fes el pas definitiu, alguns pintors de més edat que ell ja havien fet el primer pas cap a la modernitat. Eren sobretot paisatgistes amb fort predomini de la llum, com Joan Roig Soler. Tanmateix, van ser Ramon Casas i Santiago Rusiñol els definidors i el nucli central del nou moviment. I amb ells, en les diverses variants que un moviment tan ric suposa, els grans noms de la pintura catalana del moment: Alexandre de Riquer, Josep M. Tamburini, Adrià Gual o Gaspar Camps destaquen entre els simbolistes, com també el món singular d’Aristides Maillol, el gran escultor rossellonès. Lluís Graner i Francesc Gimeno també van sobresortir com a figures de fort caràcter personal, i Joan Llimona va ser l’ànima del Cercle Artístic de Sant Lluc, creat aleshores sota els auspicis del bisce Torras i Bages. Finalment, tanquen el cercle els anomenats postmodernistes, amb figures tan importants com Hermen Anglada Camarasa, Joaquim Mir, Isidre Nonell, Ramon Pichot o el mateix Picasso, i, amb ells, Lluïsa Vidal, sens dubte la millor pintora catalana de l’època modernista.