El nu que anticipa l’escultura de Maillol

El nu que anticipa l'escultura de Maillol

Aristides Maillol — L’onada

 

Oli sobre tela; 95,8 x ×88,2 cm; 1896; Musée des Beaux-Arts de la Ville de Paris 

 

Enmig de les onades, Ondina I, un dels pocs nus que fins aleshores havia fet Gauguin, fou una de les obres que Maillol va poder veure el 1889 a l’exposició del Café Volpini i sabem que li va servir d’inspiració per a realitzar aquesta pintura.

La composició de Maillol i la de Gauguin segueixen un esquema espacial horitzontal i el moviment de les onades deriva d’un patró d’espirals decoratives procedent directament de l’art japonès, concretament de les estampes d’Hokusai i d’Hiroshige, segons un tractament decoratiu del nu i de la naturalesa. Les corbes de les ones i de l’escuma formen un marc a través del qual emergeix la banyista que omple tot l’espai de la pintura. La banyista no es redueix a la nuesa d’un cos sense roba, sinó que evoca una dona molt sensual que, juntament amb l’element marí, esdevé una imatge al·legòrica de la naturalesa.

El tema de “la dona de l’onada” o “la banyista” serà present en l’obra de Maillol durant la dècada dels anys noranta i el treballarà de manera simultània en diferents camps artístics. El trobem als gravats al boix Banyista en el mar (1895), que precedeix la nostra pintura, i a L’onada (1895-1898), i també en un dibuix, igualment homònim, fet amb
llapis vermell, L’onada (1898), sobre el mateix motiu. També prendrà forma en un baix relleu de bronze, Dona asseguda o L’onada, del 1896. Uns quants anys més tard serà el tema del dibuix preparatori de la tapisseria La banyista o L’onada (1899), inspirat en la seva dona Clotilde, on la figura del nu, cada vegada més compacta, omple el centre del gran tapís de llana brodat datat vers el 1902. Les formes del cos de la banyista i les onades constitueixen un tot clarament visible en la pintura, en els gravats i en el dibuix.

Aquesta obra és l’inici d’una reflexió i d’una praxi que té com a centre d’interès la figura del nu femení i les seves formes, procés que el portarà fins a la realització de l’escultura Mediterrània l’any 1905.

Al capdavall, L’onada esdevé un precedent de les grans escultures de nus femenins a les quals Maillol dedicarà els primers anys del segle xx, per la seva relació del cos amb
l’espai, per la claredat dels seus contorns i la plenitud de les seves formes. — Ester Barón —

 
Text elaborat a partir de l’article d’Ester Barón publicat a «Pintura catalana. El Modernisme«, d’Enciclopèdia Art. © Imatge [Aristide Maillol, VEGAP, Barcelona / RMN – Grand Palais / Agence Bulloz].

Satie, el bohemi que Rusiñol admirava

Satie, el bohemi que Rusiñol admirava

Santiago Rusiñol 

 

Oli sobre tela; 84 x 67 cm; Biblioteca de Catalunya / Arxiu Joan Maragall, Barcelona 

 

La pintura montmartroise de Rusiñol només s’entén amb una certa profunditat des del concepte de la vida que aleshores amarava el pensament de l’artista. Rusiñol, que al setembre del 1889 havia desertat públicament de la seva vida burgesa a Barcelona per anar a viure al seu aire a París, a Montmartre concretament, estava enderiat a viure en la pròpia carn les experiències més variades, sovint lligades als aspectes més típics de la vida bohèmia. Rusiñol mai no va ser un bohemi més que de façana; sempre va fruir del suport econòmic sòlid del negoci familiar, però això no li impedia d’adoptar mimèticament moltes actituds externes i maneres de pensar pròpies dels bohemis més recalcitrants. Per a ell, l’artista bohemi era l’ideal de santedat que suscitava la més gran admiració, i el bohemi més bohemi, el de més qualitat artística i humana que Rusiñol trobà a Montmartre, era sens dubte el jove músic Erik Satie.

Utrillo va presentar a Rusiñol i a Casas aquell noi extravagant, que coneixia de Le Chat Noir. Explicava Utrillo en la seva Història del Cau Ferrat: “Quan Rusiñol es trobà amb aquell minyó xafallós, somrient, de cabells rossos i llargs i bigoti i pera d’esmolet guapet, quan el veié vestit tot de pana cafè amb llet i amb un barret de copa d’ales planes, es digué: «Ja en tinc un!».” Els catalans convidaren Satie al sopar de Nadal del 1890 al seu apartament del Moulin de la Galette i allà el jove músic es va posar a l’harmònium i va extreure d’aquell instrument una música deliqüescent, delicada, estranya, que no semblava d’aquest món, i els nostres amics quedaren embadalits. Des d’aleshores Erik Satie va ser considerat com un amic i un referent del grup perquè, a més de ser un artista, era un bohemi de veritat, marginat i obligat a viure exclusivament del seu enginy. Ramon Casas li féu un retrat de cos, actualment a la Northwestern University Library, i Rusiñol, dos: aquest que comentem i un altre en què Satie apareix de perfil tocant l’harmònium a l’interior del pis del Moulin de la Galette (col·lecció particular de Barcelona).

En el quadre que comentem, Rusiñol ens presenta Satie entotsolat en la seva cofurna, com a artista bohemi que es debat entre els seus somnis i la seva misèria. Fou presentat
a París, al Salon des Indépendents, el 1891, amb el títol Un ami, i al novembre del mateix any a la Sala Parés de Barcelona amb el títol Un bohemi. L’autor el va regalar personalment al poeta Joan Maragall. — Josep de C. Laplana —

 
Text elaborat a partir de l’article de Josep de C. Laplana publicat a «Pintura catalana. El Modernisme«, d’Enciclopèdia Art. © Imatge [Biblioteca de Catalunya, Barcelona]

Quan el romànic esdevé una mirada moderna 

Quan el romànic esdevé una mirada moderna

Marc Aleu — Sense títol

 

Oli sobre tela; 92,5 × 74 cm; 1950; Museu de Valls

 

Marc Aleu és un dels pintors més desconeguts de l’avantguarda pictòrica de postguerra. Malgrat haver passat a la història com un dels membres del grup Taüll, del qual fou
un dels instigadors, han sobreviscut ben poques obres del seu període de plenitud pictòrica, el qual es donà entre la seva primera exposició individual (1947) i la darrera a la
Sala Gaspar (1960). El quadre escollit és un dels primers que es conserven de l’artista, coetani al que presentà en el marc del segon Saló d’Octubre (Composició, 1949). En totes dues obres, el pintor palesa la personalitat expressiva que caracteritzà el seu estil d’inici, a mig camí entre la figuració primitiva i el nou onirisme d’avantguarda. Si bé en la pintura dels Salons d’Octubre Aleu es mostrava proper a un primitivisme d’arrel més picassiana —les màscares africanes, la traçada marcada i contundent—, en la pintura del 1950 es mostra, en canvi, més afí a l’arcaisme medieval mediterrani i evoca les formes del romànic; una mirada que estava en consonància amb la nova figuració ingenuista i atàvica dels pintors Joan Brotat o Josep Guinovart.

 

L’ascendent romànic es reivindicà com a referència troncal en una generació mancada de referents històrics i amb fam d’identitat, expressió i transcendència. Tanmateix,
en aquesta obra, per configurar l’escena marinera, Aleu opta per un romànic més íntim i auster —menys majestuós—, com el propi dels capitells dels claustres medievals
catalans. En són prova els recursos iconogràfics utilitzats, com el pescador, les petxines, els peixos o la gavina caçadora, traçats d’una manera alhora ingènua i directa, amb poques incisions. A l’escena també emergeix un ull ultramundà sobre una de les roques que sobresurten del mar, indiciari no només de l’interès de l’artista per l’obra
de Joan Miró o Joan Ponç, sinó també de la nova mirada primitiva que s’estava promovent a la Península contemporàniament a través de l’Escola d’Altamira. L’escena marinera sembla com encantada; un món flotant, en suspensió, propi de la mirada onírica devers el món, en què tots els detalls i minúcies tenen trobada en l’obra i vetllen pel ritme
màgic i harmònic entre els mons vegetal, animal i còsmic. — Albert Mercadé —

 
Article d’Albert Mercadé publicat a Pintura catalana. Segones avantguardes, d’Enciclopèdia Art.

El misteri del gest

El misteri del gest

Rafael Sala — Tórtola Valencia i el corb

 

Oli sobre tela; 84 x 86,7 cm; Biblioteca Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú)

 

Rafael Sala és un personatge més avantguardista que la seva pròpia obra, si es pot escriure així. El 1914 passà mig any a Florència amb el seu amic Enric C. Ricart i entrà en un contacte intens amb el grup futurista que hi residia; inspirat en la revista italiana Lacerba, quan tornà a la seva Vilanova natal a causa de la Primera Guerra Mundial va fundar la revista Themis; formà part de l’Agrupació Courbet al costat de Ricart i Miró, entre d’altres, i a finals del 1919 viatjà a Nova York, on feu carrera com a artista. Un personatge fascinant amb una obra pictòrica molt sòlida per bé que no massa compromesa amb la tria arriscada estèticament parlant que havien fet alguns dels seus coetanis i amics. O potser, simplement, no tan compromesa com els seus contactes i la seva vida cultural agitada podien fer pensar.

 

Algunes de les obres de joventut de Sala mostren la influència del paisatgisme de Sunyer, per qui sentia una simpatia especial. I, a partir de Sunyer, és visible el pes de Cézanne en el tractament de les natures mortes i dels paisatges de costa. Més arriscades són algunes de les seves obres dels anys de la guerra, on retrata personatges en uns fons neutres i on la pintura, és a dir, el llenguatge, s’imposa a la temàtica del quadre. Aquest és el cas del retrat de Carmen Tórtola Valencia, una ballarina molt popular a Catalunya durant els anys de la Primera Guerra Mundial.

 

Sala coneixia personalment Tórtola Valencia i el quadre va ser pintat, molt probablement, amb motiu d’una representació que la dansarina va fer a Vilanova, potser per iniciativa del mateix pintor, a primers d’octubre del 1915. Ell mateix havia publicat en la revista Themis (20 de setembre de 1915) un article en què deia: “Anem a aplaudir-la, i aixís rendirem tribut a una de les formes més excelses de l’art: la dansa, que encarna el sentiment popular i també la glorificació de la delicadesa del gest en «l’etern femení».”

 

L’obra és la immortalització en un sol instant del misteri o enigma que Tórtola Valencia despertava entre els espectadors quan pujava dalt l’escenari. Aquest enigma es
representa a través del tractament gairebé ideogràfic del gest de la ballarina, vista de perfil i amb el corb a la mà, i, com a bon pintor que era, Sala fa servir els colors per aconseguir aquesta magnificació del gest: el negre del corb i del cap de la ballarina, d’una banda, i el matís del vermell del bec del corb i, també, del braçalet i l’arracada del personatge central, de l’altra. — Joan M. Minguet —

 

Article de Joan M. Minguet publicat a Pintura catalana. Les avantguardes., d’Enciclopèdia Art.